Aficcionada

Està clar que la bona lectura suscita en mi unes ganes immediates d’escriure, de tornar a la creació pròpia. És una d’aquestes anotacions mentals que hauria de recordar pels dies de sequia creativa. És molt difícil fer-ho bé, però no és TAN difícil. No tan difícil perquè jo no ho pugui fer.Avui he anat al saló del llibre amb el meu pare (doncs ens uneix entre moltes d’altres coses el nostre amor irrefrenable pels llibres i les lletres enllaçades una darrera l’altre, aquestes que t’atrapen quasi sense adonar-te’n i et porten a nous llocs, a noves idees, nous móns).

I jo vull fer això. Definitivament.

Encara que no sembla que la majoria del mercat editorial estigui molt per la ficció, a no ser que sigui dels clàssics o de llibres fórmula, aquests backstreetboys de la literatura, que de tan en tan potser no fan mal, però no serien la millor aposta per a tota una vida de lectura. Al saló del llibre, que en teoria vindria a ser un reflex del mercat editorial actual, he trobat molts, moltíssims llibres d’auto-ajuda i narrativa especialitzada: com fer això, com fer alló… Destaco en aquesta categoria el títol “Cómo influir en los demás, las doce leyes de la persuasión”, com si en el món en que vivim estiguéssim en situació d’anar donant aquest tipus de lliçons…
Abunden també títols amb les paraules autoestima, amor, felicitat, etc. Tot de receptes que encara que no deuen ser del tot inútils o estèrils,sembla que invalidin la ficció com a procés d’aprenentatge a través d’altres personatges i altres móns amb els que poder fer paral·lelismes i reflexionar. Sembla que el lector mitjà prefereix rebre instruccions que deduir-les d’altres experiències. Ens agrada més el manual que l’anàlisi de textos, ve a dir el mercat editorial.
Greu problema.
Quan ja no sabem desxifrar i destriar l’aprenentatge en un context determinat, i ens ho han d’indicar tot amb pautes i consells, alguna cosa està passant.
No estic dient aquí que cregui que s’ha d’eliminar la narrativa d’autoajuda o especialitzada, però aquesta mai hauria de desplaçar lectors, ni anul·lar la lectura de ficció. La ficció existeix des que existeix l’home, i sóc del parer que aquest no podria viure, o ho faria molt malament, sense la ficció.
Perquè la ficció és una mentida, sí, però una mentida que explica una veritat. I això és l’important, i el que no hem d’oblidar, perquè pocs processos d’aprenentatge són tan agradables i productius com els que es desprenen d’aquest tipus de lectura.
I aquesta és la raó, després d’aquesta apologia espontània, que torno de cap a la novel·la i la ficció.

Laia.