L’aranya

Acabo de veure una aranya al capçal del meu llit, (que és una manera de dir, perquè de fet el meu llit no en té de capçal, i llavors de fet, estaríem parlant de la paret).És petita, inofensiva. Tan sols una taqueta a la paret estucada que “corria” d’una manera més o menys graciosa, -tot el graciós que pugui resultar una aranya desplaçant-se per la paret-.

He tingut la sensació que s’ha adonat que l’he vista, perquè just llavors, ha trobat un raconet entre les figures que fa la pintura de la paret estucada i no s’ha mogut més. S’ha transformat en un simple puntet, més aviat marronós, al costat del mural de plàstic que conté fotografies, immòbil, com atenta a la meva mirada. Expectant, potser aterrada, a la meva actuació en conseqüència de la coneixença que hem tingut l’una de l’altra. Llavors m’he plantejat matar-la.

Però, per què hauria jo de matar-la? Al capdavall puc estar un 99% segura de que és totalment inofensiva. He sigut conscient en aquest moment, llavors, que el perill de que ella segueixi viva no recau en la seva existència; sinó en la meva imaginació. Sent conscient d’això, com podia ser capaç de matar-la? Quina prepotència més aberrant! D’on ho havia après jo, tot això? Per què he pensat en matar-la, si és inofensiva, si jugo amb un infinitament desproporcionat avantatge? Els humans devem ser els únics capaços de matar perquè sí, sense cap raó que esdevingui en una qüestió de supervivència.

Sens dubte, Rousseau s’equivocava.

By Laia.